Featured

La ràdio

En aquest dies de vida solitària, una de les millor companyies que tenim és, la ràdio. Escoltar la ràdio és recuperar el so de la vida. I, des de la veu, imaginem els significats d’allò que no es diu i també, d’allò que es volia dir…

M’adono que la meva vida ha estat molt vinculada a la ràdio. Quan només tenia 16 anys i ja feia de comptable per hores, em posava la ràdio mentre treballava. Aleshores, sobretot, sintonitzava Catalunya Ràdio.

Més endavant, cap a les acaballes dels anys noranta, la ràdio va ser l’escenari de moltes tertúlies compartides amb alguns prohoms de diferent signe i pensament.

Recordo quan des de l’encara Radio Espanya a Catalunya, la Iolanda Marcos ens dirigia en la seva tertúlia setmanal dels divendres a la tarda. Allà, ens convidava a tot d’homes i a una servidora, per mirar de posar veu a ciutadans de diferents ideologies,  presumptament representades al Parlament de Catalunya i, a més, hi afegia al ciutadà “independent”. Com si es tractés d’algú al marge dels partidismes i una nota asèptica (i potser més creïble) de l’actualitat…

I, vet aquí que un d’aquells divendres, la Iolanda, va obrir els telèfons del programa i entre les rebudes, hi va aparèixer la veu de Boris Izaguirre que, sobretot, criticava la meva aportació. Quina bonica metàfora va ser descobrir que no era en Boris! No. Qui enraonava i argumentava, era el gran imitador i millor persona, Carlos Latre.

Aleshores, ell ja triomfava en algunes emissores de ràdio. Però, Latre, llavors ja vaig vaticinar-ho, estava destinat a esdevenir l’estrella televisiva que ha resultat ser. Des de programes d’èxit i tan diversos, sempre emesos en prime time, Carles Latre no deixa mai indiferent. I, veure que segueix apostant fort per ajudar persones des de plataformes on farà la marató online plena de cares conegudes per lluitar contra el virus el proper 8 d’abril i sota el lema, #Joemcorono, encara subratlla més els seus orígens. Des de la ràdio a l’infinit…

La ràdio a la qual després em vaig abraçar fou Ràdio Estel i, més endavant, a la tertúlia del matí del Canal Blau de Vilanova i la Geltrú (per allò de l’equilibri territorial)  i, també, vaig passar un temps breu per la COM a les tardes. Ara, algun cop,  gràcies a la mà estesa de Josep Cuní, em deixo caure per la Ser Catalunya, al programa “Aquí, amb Josep Cuní”.

En Josep no ho sap, però és la veu que més anys de la meva vida, m’ha acompanyat. I de tots els espais que ha posat en marxa, el més remarcable, per deixar-me una gran petjada amb la seva veu, fou Teresa Pàmies. No només per la veu, també per la seva original narració de la vida quotidiana, sempre a ritme de bolero.

Per això pensar en la ràdio és pensar que “contigo aprendí…”

Gràcies per tants anys de companyia. Gràcies per recordar-nos la nostra humanitat.

Sílvia Requena